Per al comissari d’art Vicent Todolí, la bellesa extrema que alberga la Tate Modern de Londres, el museu que va dirigir, i la que es troba en la seua finca de cítrics en Palmera (València) en ple Mediterrani, són equiparables. Almenys això és el que es deduïx per la passió amb què parla dels fruits que han crescut ja en eixe hort miraculós després de quatre anys de vida.

Allò havia sigut la finca de tarongers de la família, que ell va decidir recuperar i ampliar com a homenatge i com a llegat. «Volía un jardí útil, que servia», sosté. Els seus avantpassats eren experts en cítrics, i aquell lloc infantil és hui una explosió de colors, sabors, textures, que alberga quasi 400 varietats de cítrics. Sí, 400. Una de les primeres coses que enlluernen és això: saber que hi ha vida més enllà dels fruits coneguts: la taronja, la mandarina, les llimes, els pomelos…

Tot va començar anys arrere, amb un viatge a Perpinyà amb el seu amic Ferran Adrià. Va començar a interessar-se per la possibilitat de col·leccionar cítrics, com qui col·lecciona obres d’art. Com els va passar als Médici de Florència, la col·lecció que dels quals es remunta a 1537 quan Cosme de Medici va arribar al poder i va heretar Castello, el retir rural de la família als afores de la ciutat- era un paradís, la millor d’Europa, segons compten. «Los aristòcrates europeus col·leccionaven coses rares -apunta lúcid Todolí- i es van posar de moda entre ells els jardins de cítrics. Però a causa del clima els cultivaven en tests, que treien a l’exterior a la primavera i resguardaven a l’hivern en construccions per a eixe propòsit. Les cridaven Limonaie en italià i Orangerie en la resta d’Europa.

Va arribar a Palmera. Junt amb les terres de la família s’havia previst un pla urbanístic, així que li va comprar les terres a catorze propietaris veïns (és una zona de minifundis) i va aconseguir el seu somni: un hort de 30 fanecades (30.000 metres de totes les varietats del verd, el groc, el taronja i el blanc) on representar la història els cítrics d’ací, alguns coneguts però la majoria oblidats , i els d’allà, (entenent per allà el món sencer) que ell pretén acostar ara precisament a eixe món sencer.

Així va arrancar la Fundació Todolí Citrus, que manté amb tenacitat, passió i esforç, recolzat fonamentalment per Mireia, la biòloga, i Jere, que vindria a ser la seua altra mà dreta. Ho saben tot sobre els cítrics, sobre els seus usos, les seues varietats, coneixen com agafar-los de l’arbre, com es criden i com es troben. Passejar amb els tres per l’hort és com endinsar-te en un tros de l’edén (per als àrabs, ens compte l’amo de tot açò, els jardins de cítrics eren precisament això, el paradís en la terra) . Todolí es deté en cada varietat, presa un fruit rar de l’arbre, ho talla sàviament en dos perfectes mitats, i ens ho dóna a provar. Cada un té un sabor, una textura, una aroma i un color. D’alguns ens oferix l’albedo (la part blanca) que es menja, diu satisfet amb el descobriment. I efectivament, no és això que imaginem gomós i insípid. Està bo de veres, és part de la fruita, una part més.

Mentres caminem entre els fruiters, que són com un tapís de colors, amb la serra del Montdúver al fons i el mar Mediterrani davant, mengem els gallons dels fruits i ens taquem la boca i les mans amb el suc, Todolí compte històries. Se sap els noms de tots els fruits, i quan els arranca de l’arbre, els espina amb l’ungla i ens els dóna a oldre. I sí, cada un d’ells té una aroma pròpia, profund, distint. Ens detenim en l’arbre que dóna pummelos (C.Grandis o Poncil) , que és un dels quatre progenitors de tots els cítrics, i compte com es va descobrir que les llimes podien previndre o curar l’escorbut. Va ser la Marina Real Britànica qui ho va comprovar, curant a bona part dels mariners que ho havien contret. Va suposar l’inici del boom de la llima.

Ara, el propi Todolí i el seu equip s’encarreguen de fer-los arribar a cuiners distints les varietats del seu hort, perquè puguen experimentar en la seua cuina. Així, els restaurants Casa Manolo, a Daimús, o Gloriamar en la platja Piles (molt prop de Palmera) , o Ricard Camarena, a València o Noor, a Còrdova, un restaurant que s’ha especialitzat en cuina califal, són alguns dels llocs a què arriben les varietats exòtiques de l’hort.