Cítrics, cuina, investigació i arquitectura en plena naturalesa valenciana. En torn inclús cultiu de 400 varietats de cítrics es prepara el projecte rural de 2019

El comissari i gestor artístic Vicent Todolí (IVAM, Museu Serralves, Tate Modern, Pirelli Hangar Bicocca, Bombes Gens…) acumula uns quants anys portant les regnes d’un altre repte, natural, silenciós, i que com alguns dels centres que ha dirigit emana ambició, un punt de bogeria, eixe batec visceral que caracteritza a l’icona contemporània que no vol ser-ho. Al voltant de Palmera, la Safor i la Vall de Gallinera, on ha alçat la seua Ítaca privada, el lloc on apartar-se del soroll («les ciutats són treball» va dir) , Todolí ha anat erigint un hort capital per als cítrics, amb més de 400 varietats distintes, la seua pròpia col·lecció, una gran finestra sobre la qual acostar-se a un univers que més enllà dels tarongers i les llimeres. Prèviament va originar Tot Llenya, un oli preat, a partir dels 400 oliveres cultivats en la Vall de Gallinera.

El proyecto vital de Todolí, amarrado a su necesidad de contacto e inspiración con la naturaleza, a la pasión botánica, está encarando una nueva fase. El cultivo de cítricos evolucionado en Todolí Citrus Fundació, en Palmera, contará con una síntesis: Bartoli-Lab, una alineación de nombres y dimensiones que promete revolotear en la actualidad de 2019. Paisaje, ecología, gastronomía y arte en torno a los 400 tipos de cítricos, con un pabellón diseñado por el arquitecto valenciano Carlos Salazar en el que Ferran Adrià y su equipo investigará y cocinará, y en la que un surtido de artistas internacionales intervendrá aportando su mirada.

Què és el que connecta la botànica amb l’arquitectura, l’arquitectura amb la gastronomia, una cosa amb l’altra i viceversa? És l’equació que Todolí, Adrià i Salazar plantegen resoldre. «El projecte global és més complex que la construcció del pavelló o la plantació i conservació del magnífic hort, jo diria que és una qüestió pròxima al paisajismo, conceptualment molt interessant i loable, avança Salazar, l’estudi de la qual radicat a València està especialitzat en disseny, construcció, paisajismo i muntatges efímers. «Tanto Todolí com jo apreciem les zones verdes, els horts, especialment perquè hem crescut prop d’ells, supose que això et fa tindre una perspectiva o sensibilitat particular», afirma.

En l’interior del pavelló, l’estrena del qual està previst entorn del 2019 i les qualitats del qual es resguarden amb cautela, Todolí i Salazar conversaven sobre l’edifici i els cítrics amb què es va a experimentar. En un moment eureka va sorgir el nom, Bartoli-Lab, arreplega dels valors de la ubicació de la zona agrícola i la investigació que impulsarà.

En esta fase prèvia la impregnació amb la naturalesa va aconseguir moments d’esplendor, com quan es va plantejar de quin color havien de revestir-se les parets externes del pavelló. «Habíamos sospesat pintar-ho de blanc però ell, que és el meu client, no ho veia clar, per tant vam donar voltes una vegada i una altra fins que mesclant pigments va sorgir el to perfecte entre marró i verd que casava amb la part interior de la coberta en madera», confessa l’arquitecte. I llavors, va ocórrer. «Como un feliç serendipia de sobte el pintor es va apartar i vam poder comprovar el reflex de la llum del sol sobre el qual serà el to definitiu, tots ens mirem i somriem. És un camuflatge! , va exclamar Todolí satisfecho». L’edifici queda integrat en l’hort, seguint el fil argumental sobre el qual s’ha construït el repte.

A Todolí li va nàixer la inquietud volent preservar l’entorn mediambiental que ha triat per llar, un indestructible desig perquè cítrics de valor històric no coquetegen amb l’extinció i posteriorment -és quan Ferran Adrià s’introduïx- la voluntat que la gastronomia viva totes les possibilitats que oferix el seu cultiu. De pas la reivindicació del poder rural com un entorn propici per a salvaguardar el llegat agrícola i procurar-li una nova evolució, un nou signe. Els actors implicats coincidixen en una màxima: «tenemos una visió semblant entorn de la creativitat i a generar espais d’una manera poc convencional», seguix Carlos Salazar. I eixa connexió entre continguts en principi poc connectats és el que requerix un continent infreqüent.

Indiciàriament el vincle és tan universal com els cicles de la naturalesa. «La relació entre arquitectura i art es comprén millor al llarg de la història. En l’actualitat la gastronomia suposa un nou horitzó que intervé eixa relació, s’entén com una experiència, no sols com quelcom funcional o alimentari. Això té a veure amb els sentits, l’experiència gastronòmica ve reforçada pel lloc en què succeïx o almenys així ho concep yo», explica Salazar. «Conversando amb Adrià em doní compte de la necessitat d’implicar-me també en l’interior de l’edifici, en el disseny de la cuina que és al mateix temps laboratori i menjador. Arribem a la conclusió que ha d’haver-hi un relat després de tot el que ocórrega, una coherencia». Serà la pròpia observació de la naturalesa qui marque eixa història a diverses bandes. «El pas del temps, les estacions i el que passa amb els cítrics en cada època de l’any (flor, fulls, fruit…) «.